Km 2: Vaga d’autobusos i servei mínim informatiu

«Yo solucioné los conflictos sociales de Barcelona sin hacer uso de la Policía y la Guardia Civil. Lo que hice fue que se levantara el espíritu ciudadano, haciendo que desapareciera la cobardía y recomendando a los obreros libres que por cada uno que cayera debían matar a diez sindicalistas.»

Són paraules d’en Severiano Martínez Anido, Governador Civil de Barcelona en l’època del pistolerisme dels Sindicats Lliures. Cal afegir que vuitanta-cinc anys després el context social, econòmic, polític, etcètera, no és el mateix. I dic «cal» perquè un es veu obligat a fer aquest tipus d’aclariments rituals sobre evidències, per tal de no sentir com se l’acusa de mancat de rigor, frívol i demagog. I a més, de fet, allò que més m’interessa de les paraules d’aquest pàjaru no és el subtil mètode de resolució de conflictes que proposa. I tampoc fer-hi una traslació a la democràcia post-franquista; tot i que hi hauria per sucar-hi pa, doncs és sabut que el recurs paraestatal a la violència física no s’esgota als anys vint, però vaja, són figues d’un altre paner.

Allò que m’interessa és el paral·lelisme entre el raonament d’en Martínez Anido i el tractament que fan l’Ajuntament i TMB de la vaga d’autobusos. L’objectiu, en ambdós casos, és «solucionar un conflicte social». Evidentment, s’entén per conflicte la protesta, mai les condicions de treball; així doncs, «solucionar» vol dir que s’aturi la vaga i prou. L’estratègia, en ambdós casos, sembla ser «levantar el espíritu ciudadano» en contra dels vaguistes; en el cas present, assolint una majoria de ciutadans indignats pels efectes de la vaga en la seva vida quotidiana. La tàctica sí que presenta diferències (no faltava més). Enlloc de recórrer a l’assassinat de sindicalistes, es busca la seva criminalització amb la complicitat dels mitjans de comunicació de masses i a través també dels propis recursos comunicatius, tant de l’empresa com municipals. L’efecte, però, en la societat de la informació, vindria a ser cosí germà de l’altre: l’aniquilació mediàtica, en tant que subjecte legítim, del col·lectiu que duu a terme la vaga.

Aquesta actitud criminalitzant arriba a un dels punts àlgids en una acusació sorprenent. La web municipal ens informa que:

«En un comunicat, l’empresa TMB ha assenyalat que considera que la convocatòria és absolutament injustificable i busca l’obtenció d’un increment salarial encobert al marge del conveni col·lectiu vigent i utilitzant el perjudici als usuaris com a instrument de pressió.»

És a dir, que els pèrfids vaguistes el que volen, en el fons, són diners. Però demanar un increment salarial és tant il·legítim, immoral i impúdic, que els treballadors no tenen prou barra per fer-ho directament. I, a més, són tant rucs que, per mirar de despistar a l’empresa, el que reinvindiquen públicament és una cosa que ja tenen.

Si ens posem cínics, i donem per perdudes una sèrie de concepcions sobre el que ha de ser la gestió d’allò públic, encara podriem entendre l’actitud de l’Ajuntament i de TMB, que en darrer terme no fan més que defensar interessos patronals. Es fa més difícil de pair el paper d’uns mitjans de comunicació sense capacitat, i/o sense voluntat, d’oferir un relat entenedor a la ciutadania sobre el fons del conflicte. Uns mitjans que tenen l’audàcia de seguir fil per randa les anades i vingudes a Milà del germà de Ronaldinho, o d’analitzar totes les intimitats possibles del vestidor del Futbol Club Barcelona, es mostren inoperants, en un cas com la vaga d’autobusos, a l’hora de posar a l’abast de tothom elements suficients per formar-se un judici propi.

Per exemple: la web de l’Ajuntament explica que «el conveni permet 96 descansos anuals -vacances a part-, que aporten una mitjana d’1,9 jornades de descans cada set dies». El bloc del Comitè de Descansos, en canvi, ens informa que «treballem sis dies a la setmana; descansem solament 5 dies al mes». Molt bé, doncs, o bé cadascú fa els números com l’interessa, o bé algú menteix. Jo no ho sé, però el que sí sé és que no hi ha ni un periodista a la ciutat que hagi estat capaç d’explicar res sobre aquest embolic. Aquest fet contrasta vivament amb el curós detall amb el qual comptabilitzen rodes punxades, retrovisors trencats i altres sabotatges realitzats en el transcurs de la vaga. Aquest recompte fa, ara sí, un eficient servei a la causa de l’estigmatització dels vaguistes; destacant, com a contingut central de la cobertura informativa, els seus «actes vandàlics» i «l’incivisme» que mostren.

Poques reflexions més es poden fer al voltant de la ja glossada manipulació del concepte «civisme», que l’IEC defineix com «zel pels interessos i institucions de la pàtria» i l’Ajuntament com «tot el que em va bé posar sota aquesta etiqueta». En una nova passada de rosca, ara els mitjans ens diuen que un piquet de vaga és incívic, caracteritzant-lo com una colla de holigans alcoholitzats del Glasgow Rangers destrossant mobiliari urbà.

La conculcació de facto del dret a vaga esdevé el resultat més tangible que es deriva, no només de l’actitud de l’Ajuntament i de TMB, sinó també de les bestieses esbiaixades que guarneixen les edicions informatives. Tot i que s’ha d’admetre que assoleix el lloable objectiu de solucionar «los conflictos sociales de Barcelona sin hacer uso de la Policía y la Guardia Civil».

Km 1: «Barcelona Metròpolis»

M’ho vaig buscar jo solet, és cert. Anar al CCCB a veure presentar una revista, que a sobre té per nom Barcelona Metròpolis, en un sarao organitzat per l’Ajuntament, és un acte pel qual no puc acollir-me a atenuants. Només puc dir que tenia curiositat i suposo que un punt d’esperança, tant subconscient com poc fonamentada, val a dir.

El punt de partida és el missatge previ a l’acte que emet l’Ajuntament de Barcelona: que vol obrir un mitjà seu, transformar-lo en una eina de debat entorn de la ciutat, on tinguin cabuda també les visions crítiques i tot això fugint d’intervencions amb tendència oficialista. La temptació d’anar a la presentació amb els partits presos és forta. I és una actitud amb pocs riscos: només cal esperar la falsació de l’enunciat, que tard o d’hora arribarà. Conscient d’això, resisteixo tot el que puc i m’esforço en no prejutjar.

Aguanto dos assalts. Per començar, el d’arribada a la taula de recepció i presa de contacte amb un exemplar. El primer que es valora d’una revista, es vulgui o no, és el grafisme. I el de la revista que tinc entre les mans, com diria el tòpic literari, em resulta estranyament familiar. Aquestes negretes estratègicament situades… aquesta tipografia de pal sec… aquestes caixes de text amb els cantons arrodonits… No hi ha dubte, el pubillatge és una tradició molt més influent en el país del que sembla a primer cop d’ull. Cada gremi ha de tenir el seu hereu, això ho tenim molt clar: Des de l’Antoni Tàpies fins el Pep Guardiola, passant pel Ferran Adrià i el Joan Corbella, tenim un primer especialista per quasi tot. El disseny gràfic no podia ser menys, si s’ha de fer una revista, «la» revista, només la pot fer l’Enric Jardí.

Però bé, està bé. Total, per què no? Per un rampell anti-patums i una bandera de jutjat de guàrdia a la portada no caurem en la insolència de qüestionar el mestre. Ja us he dit que el primer assalt l’aguanto bé. I el segon, fàcil de portar: el Carles Martí fent la cosa protocol·laria. Poso el pilot automàtic.

I arribem al debat, moderat pel flamant director, el Manuel Cruz, i que compta amb el reclam del Sami Naïr. En aquest moment és quant es confirmen les pitjors prediccions que hom pogués fer sobre el tarannà d’una revista, presentada al CCCB per l’Ajuntament de Barcelona, i que a sobre té per nom Barcelona Metròpolis. L’erràtica conducció de l’acte no impedeix que quedi prou clar per on van els trets, a qui s’adreça el producte, quin enfocament es busca i amb quin tò es vol transmetre.

El moderador dóna la primera paraula al Mario Eskenazi. Jo no el conec, i després de les primeres frases penso: no anem bé, si volem reflexionar sobre Barcelona, i el primer dia no estem donant la veu a algú que hi visqui, gaudint la ciutat i patint-la, no anem bé. En comptes d’això, ostres, han convidat a un savi argentí, que possiblement ens farà una disquisició teòrica de primer nivell, però que viu a Buenos Aires i no coneix la ciutat per dins, com delata el seu castellà. El Mario Eskenazi em talla de cop aquests pensaments quan el sento dir (no és literal, però quasi):

«El sentido que yo le veo a un proyecto como éste es el debate. A muchos amigos barceloneses les confronto esa visión negativa que tienen de la evolución de la ciudad. Se quejan por muchas cosas y yo no lo entiendo, porque cuando llegué a vivir acá, en 1972, ésta era una ciudad gris. No había colores. Y yo me daba cuenta: para ver colores tenés que salir, ir por Europa. Y acá no comenzó a haber colores hasta Narcís Serra.»

Com no podia ser d’una altra manera, em quedo de pedra. El Mario Eskenazi troba grisa la dècada més efervescent que ha tingut Barcelona des de la fi de la guerra fins ara. Recordem-ho: són anys de reivindicació, d’alta afiliació sindical, època d’entusiasta militància política; temps de debats encesos per totes bandes, al carrer també; amb una ciutat teixida d’organitzacions veïnals i amb un nivell d’activisme excepcional; és quan es recupera la cultura popular i esclata la contra-cultura. És la dècada de les vagues i el moviment per l’amnistia, les Jornades Llibertàries i l’11 de setembre de Sant Boi, el Grec i el Canet Rock, les lluites als barris i la mort de Puig Antich, la Zeleste i el retorn de Frederica Montseny, de les Rambles i l’Ocaña… I coincidint amb l’arribada de Narcís Serra a l’alcaldia, l’any 1979, comença el desencís polític i la decadència cultural: l’efervescència marxa al Madrid de l’Alaska i el McNamara… Un altra dia ja en parlarem, del Narcís Serra.

Tot això em passa pel cap mentre tracto d’entendre per què, l’Ajuntament de Barcelona, presenta la revista amb un ponent tant poca-solta com per portar 35 anys vivint a Barcelona, i treballant en el camp de la cultura, i ser incapaç de fer-se entendre en català. A aquesta falta de respecte, cal sumar l’ensabonada que li dedica al fundador de la dinastia pesecera de Barcelona, que es produeix, com la resta de l’acte, amb el Miquel Iceta escalfant cadira a primera fila.

El Sami Naïr, que aporta algun punt crític que l’honora (la mercantilització de les ciutats i tal), eleva el debat a l’estratosfera. No per fer un discurs complex, que no ho és gaire, sinó per l’abstracció. I aquesta és la clau per entendre per on va la cosa de la revista. Es tracta de no parlar mai de responsables: la ciutat és una mena d’ens orgànic, incommensurable amb l’ésser humà, amb una voluntat pròpia ingovernable, i essencialment caòtic. Així doncs, per exemple, si un col·lectiu de ciutadans amb pocs recursos és expulsat d’un barri, direm que «la ciutat expulsa a…», o com a molt, el mercat; però de posar noms, cognoms i forma jurídica, res. Aquest plantejament, creuat amb uns criteris aristocràtics d’accés a publicar a la revista, configuren els límits del que és possible plantejar «des de dins», com s’ha vingut a expressar.

El debat, a partir d’aquí, surt molt poc d’aquests paràmetres. Jo, que ja m’he fet la meva composició de lloc, en forma d’emprenyada, i veig que les intervencions del públic tampoc susciten cap debat interessant, opto per remenar l’exemplar que he agafat, mentre espero que arribi l’hora de la copeta de cava. I remenant, em trobo amb la composició del comitè assessor, que és aquell òrgan que no fa res, però serveix per prestigiar una publicació i fer una declaració d’afinitats de la línia editorial. Una anàlisi superficial de la llista referma dues sospites; la primera, que l’adscripció als preceptes del pubillatge no s’acaba en l’elecció de dissenyador; i la segona, que això no serà una eina de debat ciutadà, ni de broma. Després de tot el fum, ben poca cosa.

Doncs molt bé, que els hi aprofiti. El cava, correcte; les ametlles, bones; les hostesses, cansades; el Carles Martí, de comercial; i jo, amb ganes d’anar cap a casa.

Tinc més coses a dir, però abarcarien molts terrenys, m’enredaria molt i no cal. A més, estic al km 1. Les properes entrades, més.

Km 0: Les altres emprenyades

Avui m’he emprenyat.

Això no és cap novetat: no ho és emprenyar-se actualment, ni ho és emprenyar-se a Barcelona, i tampoc ho és que sigui jo qui s’emprenya. Tampoc és cap novetat que algú es dediqui a explicar les seves emprenyades, i tampoc ho és que ho faci en un bloc. De fet està de moda. Està de moda emprenyar-se, està de moda emprenyar-se a Barcelona i està de moda explicar-ho en un bloc.

Tant és així que hi ha gent que ha de fer veure que està emprenyada, no fós que desentonessin. Fins i tot s’ha vist a un tertulià afí a la dreta espanyola fent malabars per, d’una banda, mantenir la defensa de les seves conviccions, i alhora sentir-se integrat en el sentir hegemònic del país.

Aquest sentir hegemònic, que s’apropia de bona part de l’espai comunicatiu disponible per l’emprenyada, ofega moltes altres emprenyades. Les meves, per exemple, no acaben d’encabir-s’hi. A la vista d’aquest sorollós panorama, que les emprenyades pròpies hi tinguin cabuda, o esdevinguin quelcom més que una altra ració de soroll internauta, ja és pretendre. Amb el temps veurem si li interessen a algú més i si, amb (o sense) el permís de l’Enric Juliana, em guanyo el flamant apel·latiu d’«emprenyat».

Per donar una pista ràpida, diguem-ne que no em fa el pes esmerçar emprenyades en segons què. Per exemple, en afavorir que els nostres governants acabin gestionant una pila de calers molt més gran que l’actual, i que invertirien en el 7è cinturó, la 9a pista del Prat, el 783è polígon al Vallès i, en general, en asfaltar el país. Ja entenc que, en el context actual, a molta gent li ha de sonar força botifler, això. Però que voleu que us digui, que ens vulguin fer anar a Madrid a reclamar, com a poble, nació, o el que s’empesquin, uns recursos que després gestionaran com a casta, no em llama (com diria el Sr. Marcel·lí Virgili).

Així doncs, i donat que això del «català emprenyat» ja està pillat, jo em declaro «barceloní emprenyat», que segur que ja ho haurà dit algú, però no cerco originalitat. Què cerco? Manifestar algunes de les meves emprenyades: les motivades per la gestió dels 100,4 kilòmetres quadrats que comprenen la ciutat de Barcelona. Probablement les meves emprenyades depassin sovint el terme municipal, però mira, algun títol havia de posar al bloc i m’agrada el número.

Allà on erem: avui m’he emprenyat… però us ho explico la propera entrada, i serveixi la present d’avís a navegants.