Avui m’he emprenyat.
Això no és cap novetat: no ho és emprenyar-se actualment, ni ho és emprenyar-se a Barcelona, i tampoc ho és que sigui jo qui s’emprenya. Tampoc és cap novetat que algú es dediqui a explicar les seves emprenyades, i tampoc ho és que ho faci en un bloc. De fet està de moda. Està de moda emprenyar-se, està de moda emprenyar-se a Barcelona i està de moda explicar-ho en un bloc.
Tant és així que hi ha gent que ha de fer veure que està emprenyada, no fós que desentonessin. Fins i tot s’ha vist a un tertulià afí a la dreta espanyola fent malabars per, d’una banda, mantenir la defensa de les seves conviccions, i alhora sentir-se integrat en el sentir hegemònic del país.
Aquest sentir hegemònic, que s’apropia de bona part de l’espai comunicatiu disponible per l’emprenyada, ofega moltes altres emprenyades. Les meves, per exemple, no acaben d’encabir-s’hi. A la vista d’aquest sorollós panorama, que les emprenyades pròpies hi tinguin cabuda, o esdevinguin quelcom més que una altra ració de soroll internauta, ja és pretendre. Amb el temps veurem si li interessen a algú més i si, amb (o sense) el permís de l’Enric Juliana, em guanyo el flamant apel·latiu d’«emprenyat».
Per donar una pista ràpida, diguem-ne que no em fa el pes esmerçar emprenyades en segons què. Per exemple, en afavorir que els nostres governants acabin gestionant una pila de calers molt més gran que l’actual, i que invertirien en el 7è cinturó, la 9a pista del Prat, el 783è polígon al Vallès i, en general, en asfaltar el país. Ja entenc que, en el context actual, a molta gent li ha de sonar força botifler, això. Però que voleu que us digui, que ens vulguin fer anar a Madrid a reclamar, com a poble, nació, o el que s’empesquin, uns recursos que després gestionaran com a casta, no em llama (com diria el Sr. Marcel·lí Virgili).
Així doncs, i donat que això del «català emprenyat» ja està pillat, jo em declaro «barceloní emprenyat», que segur que ja ho haurà dit algú, però no cerco originalitat. Què cerco? Manifestar algunes de les meves emprenyades: les motivades per la gestió dels 100,4 kilòmetres quadrats que comprenen la ciutat de Barcelona. Probablement les meves emprenyades depassin sovint el terme municipal, però mira, algun títol havia de posar al bloc i m’agrada el número.
Allà on erem: avui m’he emprenyat… però us ho explico la propera entrada, i serveixi la present d’avís a navegants.
18 Desembre, 2007 a les 3:00 pm
Senyor emprenyat, el menda vol saber el motiu de l’emprenyada concreta i la vol saber amb noms i cognoms, res de jugar al joc de la crítica, crítica amb els crítics. Sembla que apuntes maneres per no jugar a aquest joc
18 Desembre, 2007 a les 5:03 pm
Hola Junius,
Sembla que t’erigeixes en el meu primer crític. Tant primer, que ho ets avant la lettre, abans no hagi formulat ni un enunciat. El crític amb el crític dels crítics… sembla un títol de Derrida, auxili!
No pateixis, aviat et donaré carnassa i no caldrà que juguem als disbarats.
I gràcies pel comentari, company! Seràs el visitant d’honor, amb carnet de soci núm. 1.
Salut!
19 Desembre, 2007 a les 9:26 am
El que et deia l’altre dia, la cançó, la poesia, feia més o menys així….
Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo…Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo…Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo….
(Crec que és adequat a les teves sensacions i intencions)